Imágenes y olores

Cuántas veces paseando por la calle te ha venido esa fragancia que tanta nostalgia te ha aportado? Ya no hablo del perfume de tu amor platónico, o de aquella mujer que tanto nos gustó. Sino de todos esos lugares donde hemos estado, esa olor llega plasmada con una imagen y la sensación placentera al recordar el momento.
Sentir la madera quemada juntamente con la imagen del humo escapando de la chimenea de una casita en pleno corazón pirenaico de un bonito atardecer de noviembre, nos recuerda cuanto ansiamos la tranquilidad que en su momento, sin nosotros darnos cuenta, nos aportó. O el simple hecho de ver la gente abrigándose junto un frío viento y la presencia de hojas secas nos informa de la llegada de otoño.
¿Qué es para nosotros ese conjunto de imágenes y olores? Un éxtasis de sentimientos procedentes de quien sabe donde. Y al fin vuelves a despertar, de ese pequeño sueño consciente donde tu mente recordó un viejo recuerdo con presencia de nuestra querida imaginación. Precioso momento que en su día no valoremos y cuando llegó de nuevo tanto añoramos.
Somos seres imperfectos y a la vez fascinantes.

Tempus fugit

L’expressió llatina Tempus Fugit ve a ser algo així com que el temps s’escapa. I què és el temps? Sinó res més que una creació de l’home totalment artíficial. Avui en dia el temps ens pot arribar a fer-nos-ho passar realment malament. Quan falten 3 minuts perquè marxi l’autobús, tren, o arribem tard a aquella cita que tan desitjàvem i tan puntuals havíem de ser, un ser dins nostre ens provoca ansietat i temor. I ja no en parlem de l’edat, encara més irreal. Què fàcil es classificar de joves i vells a tothom qui ens envolta o bé quan ens capfiquem a intentar adivinar quina edat té aquest o aquella. A la nostra societat, pel simple fet de tenir 57 anys ja sembles no apte per segons quins treballs encara que les teves facultats estiguin a ple rendiment l’edat pot ser un impediment per realitzar allò que t’agrada. I la càrrega que suposa fer anys? Quan som petits bufem les espelmes amb orgull perquè celebrem un any més, i quan ja n’hem celebrat un cert nombre, ens fa vergonya reconéixer quants en fem i, fins i tot, alguns se n’amaguen!.
Si fèssim un paral.lelisme entre pobles i ciutat trobaríem que en moltes zones rurals ni tan sols porten rellotge, fixeu-vos quina càrrega de sobre es treuen amb el simple fet de no utilitzar aquest instrument com a guia.
L’humà en sí es crea uns límits, artificials com el temps, que ens crea unes barreres totalment imposades no per la vida, sinó per nosaltres mateixos que ens les creem i ens insatisfan. No seria millor replantejar-nos sobre com hem d’utilitzar el temps? Una eina que ens pot oprimir i provocar angoixa? No convé fixar-nos amb altres cultures, com per exemple d’africanes que ni tan sols tenen una data de naixement? Sinó que nosaltres, les cultures occidents ens hem capficat i personalitzat el temps quan ni tan sols existeix en sí...

Orígenes

En el instituto, recuerdo aquellas clases de lengua en la que el profesor insistía en no utilizar palabras procedentes de otros idiomas, ya que el inglés ganaba terreno en nuestros vocabularios y era fashion. Si no tienes Messenger y utilizas el Hotmail parece que dejas de ser cool. Y utilizando esta serie de palabras eras capaz de sacar de lugar a cualquier profesor amador de su lengua.Entrábamos en épocas de blogs, fotologs y sobretodo sms y el bombardeo angloamericano empezó a dominar nuestras mentes.
Sentado enfrente el televisor, observas como un individuo disfrazado con bata blanca y con un acento inglés, te presenta su fórmula mágica antiarrugas. Te convences que como ese aspecto es diferente al que ya estas habituado, ese producto a de ser diferente.
Continuo contemplando como un anuncio me informa del fichaje mediático brasileño por parte de un conocido club nacional. En ese momento pensé que si iban a Brasil a fichar sería porqué tienen mayor calidad, la fama y el glamour que desprende el producto extranjero abarca a más gente…está claro!
Así pues me surgen dudas y preguntas. Porqué todo lo que nos llega procedente de otro país atrae más que el del propio origen? Pero sobretodo, porqué alguien de otro lugar tiene más poder de convicción que uno nacional?

Consumir

Un cotxe de mesures gegants impacta amb un grandiós edifici anunciant-ne un nou model. Mentre la passejada continuava un parell de cartrons penjats d’una farola anunciava un apassionant esdeveniment esportiu. Decidit a agafar l’autobús, vaig sentar-me a la parada més propera i allà assegut a la meva esquerra estava un magnífic “Che Guevara” presentant la nova pel·lícula, a la dreta una fabulosa crema que t’assegurava una renovació facial et donava la benvinguda a una tenda especialitzada. I sobretot, no hi podia faltar, el nostre estimat govern captava la meva mirada central amb una sèrie de cartells sobre grans infraestructures construïdes gràcies al seu esforç.

Mirés on mirés, fes el que fes, no quedava més remei que trobar-me amb publicitat, amb un bombardeig mediàtic al consumisme. Fins i tot pots trobar-ne de notícies rellevants, com el fabulós “Pla rescat Bush” que haurà de salvar al món. Resulta que ara els pobres haurem de salvar als rics dels seus errors. És repeteix la mateixa situació quan és a la inversa?. Quants cops l’estat a invertit milions de dólars, com és el cas d’EEUU, per salvar a milions de persones que s’estan morint de gana?

Son capaços d’utilitzar les mil eines que tenim per tal que els errors, o millor dit, abusos perquè el sistema no caigui. Pel bé d’alguns, i a determinades coses que no poden canviar, i per tal que la publicitat massiva continuï present entre nosaltres, i sobretot per aquest consumisme salvatge, que és el que a d’enriquir als qui ara rescataran, el sistema, sigui com sigui, no pot caure.