L’expressió llatina Tempus Fugit ve a ser algo així com que el temps s’escapa. I què és el temps? Sinó res més que una creació de l’home totalment artíficial. Avui en dia el temps ens pot arribar a fer-nos-ho passar realment malament. Quan falten 3 minuts perquè marxi l’autobús, tren, o arribem tard a aquella cita que tan desitjàvem i tan puntuals havíem de ser, un ser dins nostre ens provoca ansietat i temor. I ja no en parlem de l’edat, encara més irreal. Què fàcil es classificar de joves i vells a tothom qui ens envolta o bé quan ens capfiquem a intentar adivinar quina edat té aquest o aquella. A la nostra societat, pel simple fet de tenir 57 anys ja sembles no apte per segons quins treballs encara que les teves facultats estiguin a ple rendiment l’edat pot ser un impediment per realitzar allò que t’agrada. I la càrrega que suposa fer anys? Quan som petits bufem les espelmes amb orgull perquè celebrem un any més, i quan ja n’hem celebrat un cert nombre, ens fa vergonya reconéixer quants en fem i, fins i tot, alguns se n’amaguen!.
Si fèssim un paral.lelisme entre pobles i ciutat trobaríem que en moltes zones rurals ni tan sols porten rellotge, fixeu-vos quina càrrega de sobre es treuen amb el simple fet de no utilitzar aquest instrument com a guia.
L’humà en sí es crea uns límits, artificials com el temps, que ens crea unes barreres totalment imposades no per la vida, sinó per nosaltres mateixos que ens les creem i ens insatisfan. No seria millor replantejar-nos sobre com hem d’utilitzar el temps? Una eina que ens pot oprimir i provocar angoixa? No convé fixar-nos amb altres cultures, com per exemple d’africanes que ni tan sols tenen una data de naixement? Sinó que nosaltres, les cultures occidents ens hem capficat i personalitzat el temps quan ni tan sols existeix en sí...
