És possiblement en el principi de l’adolescència quan els nostres canvis d’humor són més constants. Són possiblement trets característics, que, en línees generals tots seguim. Recordo el grupet d’amics de fa uns anys, quan m’ajuntava cada tarda al sortir de l’escola i, entre futbol i professors, un altre dels nostres vicis era marcar a la gent.
Ho fèiem sovint, sense pensar ni un sol instant em com actuàvem. Què més donava, si, total, no teníem quasi res més en que pensar durant el dia. Teníem el bigotis, el gras, el xulo piscines, inclús el marginat. Ningú se n’escapava d’aquelles llargues urpes que mostràvem. Simplement, era el més normal del món.
Fa un temps recordava amb aquella gent que, al seu dia, em vaig discutir per un motiu o altre, i, des d'aquell mateix moment, decidí no parlar-hi més.
Era com una espècie de clan intern, una jerarquia que havies de mantenir per no perdre el teu status dins el teu grup. Simplement hi havia gent que t'havia de caure bé, i, d'altre que no tan. Si hi parlaves estaves sotmès a una sèrie de comentaris que, de poc gust, rebries.
Els anys passaren tan ràpidament, que tota aquella gent havia canviat. Ni tan sols conservava el meu clan íntim, però, com per art de màgia. Aquella sèrie de persones a les quals, de sobres coneixia, i no hi podia parlar. Continuaren presents.
Te’ls trobes pel carrer, saps de sobres el nom i cognom, però, com si dotze anys tinguèssis, i com si l'status d'aquella jerarquia invisible continuessis tenint, evites parlar-hi.
I tot això per què?
Simplement perquè continues tenint la imatge que tants i tants anys ha quedat dins teu, i al cap i a la fi, només era simplement un joc de nens.
